Els estudis sobre el consum de mitjans de comunicació ens recorden periòdicament quants minuts dediquem a llegir la premsa o quantes hores passem davant les pantalles, com són d’importants els mitjans audiovisuals en el nostre oci i, sobretot, quins són els principals connectors amb “la realitat” que ens envolta: essencialment la televisió i Internet.
Els estudis realitzats pel Baròmetre de la comunicació i la cultura, confirmen que la televisió encara és el mitjà de comunicació més utilitzat dins la societat catalana. Altres pantalles, però, van ocupant més i més espai en aquest consum; és el cas d’Internet, dels videojocs, de la telefonia mòbil i d’altres dispositius mòbils. Algunes persones que es dediquen a estudiar la comunicació asseguren que aquest avenç de les “noves pantalles” és a causa de la interactivitat que aquestes ofereixen.
Però caldria preguntar-se si seleccionar un canal, o llogar una pel·lícula d’un videoclub virtual és interacció; si poder comprar a través d’Internet o seleccionar un personatge en un videojoc és interacció. Potser sí que hem arribat a una societat tecnològicament tant passiva que, seleccionar un botó, saber manipular els comandaments d’un videojoc o, simplement, teclejar es considera interactiu. Parlar d’interacció ha de voler dir bidireccionalitat -una paraula que, per desgracia, ja no s’usa- i bidireccionalitat vol dir recepció però també producció. Si no considerem la producció en el procés cap a la interactivitat, estem en el camí equivocat; simplement estem coincidint i, algunes vegades, defensant el discurs publicitari d’alguns fabricants d’electrònica de consum.
Realment, estem enlluernats amb la tecnologia audiovisual; no la veiem com una potent eina per oferir continguts, sinó com una finalitat en sí mateixa, com una joguina o un divertimento. Ningú no pot negar que en el segle XXI es molt important conèixer i dominat aquestes tecnologies digitals. Però fins i tot la introducció d’ordinadors a les aules està pensada per la transmissió de coneixements –per a la recepció passiva- i no tant per la creació de continguts propis ni per l’anàlisi crítica del continguts audiovisuals. Només una minoria de l’alumnat de primària o de secundària s’inicia en els llenguatges audiovisuals, en la producció escolar o en l’anàlisi de la publicitat o dels informatius.
Estan molt bé els estudis pel Baròmetre de la comunicació i la cultura, està molt bé saber quin consum de pantalles fem els catalans i les catalanes, sobretot perquè ens dóna dades sobre la importància dels mitjans audiovisuals en l’actualitat. Però, més que dades quantitatives, necessitem dades qualitatives de la capacitació mediàtica de la nostra societat. Unes dades que, sens dubte, son un indicatiu de la capacitat crítica i participativa de la ciutadania.
Fins ara, el Baròmetre ens ofereix estudis -sembla que amb dades bastant fiables- del consum de les pantalles i dels mitjans de comunicació en general: quants minuts dediquem a llegir la premsa, a escoltar la ràdio o ha estar davant de les diferents pantalles. Però quan tindrem estudis que ens donin dades sobre els coneixements mediàtics de la joventut? Quan sabrem quina capacitació comprensiva i expressiva te la ciutadania en l’àmbit mediàtic? No només del coneixement del programari i les eines digitals, sinó de la seva capacitat en saber “llegir” i també saber “escriure” textos audiovisuals.
Alfabetització mediàtica
A la societat del segle XXI en què vivim, indiscutiblement, es necessària una consciència social davant les pantalles, una nova alfabetització de la societat, una alfabetització mediàtica que doti a la ciutadania d’una mirada crítica davant la realitat que construeixen i mostren els mitjans de comunicació.
En l’àmbit escolar, cal implementar una Educació en Comunicació universal per a tot l’alumnat, que eduqui en les eines, però també en els llenguatges i –sobretot- en l’anàlisi dels continguts mediàtics. Però aquesta Educació en Comunicació o educació mediàtica ha d’anar més enllà de les aules –i així ho reconeix la Unesco i també el Parlament Europeu- per aconseguir que la ciutadania tingui més elements crítics davant les pantalles.
En aquest sentit la Llei de la comunicació audiovisual de Catalunya fa referència a l’alfabetització audiovisual i a la formació en comunicació audiovisual de la ciutadania. A l’apartat referent a la formació en comunicació audiovisual de la ciutadania es recull que “la Generalitat ha de vetllar per la màxima competència comunicativa, tant la comprensiva com l’expressiva, en l’àmbit audiovisual i en les tecnologies de la informació i la comunicació”. En el seu extens articulat també es recull que “els prestadors de serveis de comunicació audiovisual han de contribuir a l’alfabetització audiovisual bàsica dels ciutadans.”
Però aquestes paraules que sonen tant bé son això, paraules, articles d’una llei aprovada fa quatre anys i mig que encara no s’han desenvolupat. Termes com competència comunicativa o alfabetització audiovisual de la ciutadania, encara són “uns conceptes eteris sobre un paper mullat”.
Francesc-Josep Deó
Directa 192 · 14 de juliol de 2010
